APRENENTATGE EXPERIENCIAL I PROFESSIONALITAT

Una proposta per formalitzar el desenvolupament professional

Independentment de quina sigui la nostra proximitat al món clínic, probablement hem sentit a parlar de vegades de les anomenades sessions clíniques que els equips d’especialistes realitzen als centres hospitalaris amb la finalitat d’estudiar casos mèdics per als quals no hi ha una recepta estandarditzada i que han de ser abordats sense dilació. Aquestes sessions clíniques es podrien descriure com una modalitat particular de reunió professional de facultatius per estudiar i decidir la proposta concreta d’actuació davant un pacient singular. Habitualment en aquestes sessions s’estudien els casos de pacients que presenten una determinada dificultat, complexitat o interès.

Fa pocs mesos vam poder assistir -només com a observadors passius- a una d’aquestes reunions d’especialistes, una sessió clínica, que ens va permetre conèixer de primera mà com es realitzen i quina és la seva dinàmica i el seu funcionament. La invitació ens va permetre observar i identificar alguns trets característics d’aquestes sessions, que presentem ara en les línies següents, amb la intenció d’assenyalar la seva incidència en els protagonistes des de la perspectiva del desenvolupament professional. En acabar la sessió clínica vam recapitular el que havíem vist i que ara sintetitzem en les característiques següents:

• Els metges que participaven en la sessió havien consultat i estudiat prèviament l’historial clínic dels casos sotmesos a examen.

• La sessió es destinava a realitzar l’estudi de manera col·lectiva i compartida.

• L’objectiu de la sessió era intercanviar punts de vista per prendre decisions buscant el major encert possible i probable per als casos.

• En afrontar cada cas els metges mobilitzaven simultàniament tot el seu bagatge professional: experiència mèdica, coneixement cientificoteòric i evocació de casos afins al llarg del seu exercici professional.

• Conversaven i a mesura que avançava la sessió el percentatge de participació augmentava. Creuaven entre ells experiències, dades, detalls i records d’altres casos, etc. Es produïen moments de silenci que tots semblaven necessitar. Tots havien d’exposar la seva opinió.

• En diferents moments alguns metges intervenien per aportar particularitats específiques del pacient el cas del qual estudiaven. Aquests detalls del pacient provocaven en alguns metges certs dubtes respecte a la seva posició inicial.

• Estudiaven el cas del pacient concret i no pròpiament la malaltia genèrica. Semblava més problemàtic el pacient que la mateixa malaltia.

La situació i vivència descrita permet deduir que veritablement les sessions clíniques posen al servei del tractament del pacient tots els coneixements professionals disponibles d’un equip mèdic complet. Els coneixements que utilitzen per a la resolució dels casos no són només els que van aprendre temps enrere a les Facultats de Medicina; per estudiar el cas disposen d’un coneixement professional quantitativament i qualitativament molt superior. La veritable competència professional de l’equip mèdic es nodreix del coneixement cientificoteòric, el coneixement professional i l’experiència personal, col·lectiva i compartida. Els que hem pogut viure aquesta experiència, com a pacient o com familiar d’un pacient, coneixem la confiança que es diposita en l’equip professional que decideix de manera consensuada la solució més encertada per a aquest malalt únic i singular.

Arribats a aquest punt podem formular dues preguntes amb relació al desenvolupament professional personal:

Quins motius porten un metge a desitjar ser convidat a participar en una sessió clínica?

Per què el pacient i la seva família aprecien que s’estudiï el cas en una sessió d’aquest tipus?

La resposta és precisament el que justifica que tractem d’aquesta pràctica professional hospitalària i ens plantegem la conveniència de extrapolar-la a altres àmbits professionals.

Les sessions clíniques constitueixen un clar exponent de com pot formalitzar-se el desenvolupament professional en algunes institucions, empreses o entitats. Aquestes sessions, tradicionals en el món hospitalari, emergeixen com a model viu, real i institucionalitzat de desenvolupament professional, transferible a altres professions. La seva efectivitat formativa podria induir els professionals d’altres sectors a buscar noves formalitzacions possibles en els escenaris professionals, però que, en tot cas, actuessin com a activadors del desenvolupament professional personal i col·lectiu. Ja hi ha experiències particulars que, a més d’aconseguir la finalitat immediata de convertir l’experiència pròpia i aliena en coneixement professional col·lectiu, han obtingut resultats d’un altre ordre com un increment notable de la cohesió dels equips, així com una millora de la pròpia cultura professional.

Aquestes reflexions es relacionen i complementen amb un instrument disponible al web (Aprenentatge experiencial i professionalitat), que proposa unes reflexions al voltant de la relació existent entre el saber teòric i el saber experiencial en la vida professional d’un docent o formador.

Si la competència d’un docent es posa de manifest quan aquest és capaç de resoldre positivament situacions concretes del treball professional mitjançant la mobilització de tot el seu saber, transferir les sessions clíniques a les institucions educatives contribuiria a ser més competents encara.