Els formadors, docents i investigadors que volen promoure l’aprenentatge reflexiu i la reflexió sobre la pràctica per aprendre, sovint no disposen d’instruments formalitzats i experimentats que els ajudin a dur-ho a terme en la realització de les seves activitats formatives. Com a conseqüència d’aquesta mancança aquests professionals que promouen la formació des del paradigma reflexiu augmenten en el seu treball els nivells d’incertesa i de risc al haver de guiar intuïtivament els processos d’aprenentatge reflexiu.
La Plataforma, conscient d’aquest dèficit de coneixement pràctic, ha elaborat diferents eines i materials propis alguns dels quals estan disponibles a la secció instruments i que han mostrat la seva efectivitat en ser experimentats en contextos formatius diversos i que han ajudat a desenvolupar la competència reflexiva.
La finalitat principal dels instruments que la Plataforma prepara, experimenta i difon entre formadors és:
- Despertar la reflexivitat docent
- Activar els processos reflexius
- Desenvolupar la competència reflexiva en la professió
Presentem una de les nostres eines més bàsiques i senzilles, anomenada RAR, Registre d’ Aprenentatge Reflexiu (clicar per accedir).
El terme de didàctica sorgeix a l’Antiga Grècia, allò didàctic era primàriament un subgènere de l’epopeia grega juntament amb allò heroic i allò històric. És per això, que la definició etimològica del terme prové del grec didaktikós: apte per a la docència; didaktiké: ensenyant i didaskalia: ensenyament, amb una doble accepció, en el camp de l’ensenyament i en el del teatre. Tanmateix, no va ser fins al 1629, quan la paraula didàctica va ser recuperada per Ratke, en el seu llibre “Principales Aforismos Didácticos” (Torres y Girón, 2009, p.9). Malgrat això, el terme va ser consagrat per Juan Amós Comenio, en la seva obra Didàctica Magna, publicada l’any 1657, on la defineix com a “l’artifici universal per ensenyar tot a tots els homes” (Comenio, 1997). D’aquesta manera, la didàctica està íntimament lligada, des dels seus orígens, a l’ensenyament, donant com a resultat que allò didàctic faci referència a l’ensenyament en relació amb l’aprenentatge, constituint-se com a objecte d’estudi.
En aquesta relació entre l’ensenyament i l’aprenentatge existeixen diversos enfocaments que, d’acord amb les seves consideracions teòriques, donen un tractament particular al procés didàctic. Entre elles hi trobem: la didàctica tradicional que prioritza els continguts sobre les estratègies i dóna un protagonisme al professor; la tecnologia educativa que considera l’aula com un laboratori i el professor com un enginyer conductual, i la didàctica crítica que harmonitza objectius-continguts-estratègies i dóna protagonisme a l’estudiant.
És en aquest context, on s’insereix la didàctica reflexiva, com un enfocament particular per al tractament del procés d’ensenyament i aprenentatge, el fonament teòric del qual es troba en la pràctica reflexiva que, en promoure la reflexió sobre la pràctica, porta al professor i a l’estudiant a considerar la seva actuació específica i a convertir-se en protagonistes del procés d’ensenyar i d’aprendre. En aquest cas no es produeix una separació entre ambdós processos, ja que, encara que cadascú assumeix el paper que li correspon, el professor el d’ensenyar i l’estudiant el d’aprendre, ambdós es converteixen en protagonistes, existint entre ells una comunicació oberta que acaba amb les restriccions d’altres enfocaments que consideren l’ensenyament i l’aprenentatge com a compartiments estancs.
Cal considerar doncs, que la didàctica reflexiva, és una postura per al tractament del procés d’ensenyament i aprenentatge, que afavoreix el diàleg reflexiu com a estratègia i que busca influir en els processos afectius i cognitius del professorat i de l’alumnat, mitjançant una comunicació bidireccional i dinàmica on es produeix una relació harmònica entre: professor-contingut-estratègies-estudiant.
Sent l’ensenyament reflexiu, el terme més comú per designar el quefer de la pràctica reflexiva a l’aula, es presenta la didàctica reflexiva com a una proposta nova, que integra de manera més holística l’ ensenyament i l’aprenentatge.
Por tot l’exposat fins ara, obro a discussió la seva consolidació dins el camp del saber pedagògic.
Sara E. Galbán
Doctora en Pedagogia per la Universitat de Barcelona
Professora i investigadora en la Universitat Panamericana
Ciudad de México (México)
Referències Bibliogràfiques
Comenio, J. (1997). Didáctica Magna. México: Porrúa.
Torres, H. y Girón, D.(2009). Didáctica general. San José: Coordinación Educativa y Cultural Centroamericana.
Alguna cosa es mou en el món de l’educació. Des de l’etapa d’Educació Infantil a la Universitat, cada vegada es fan sentir més les veus crítiques que demanen un canvi urgent i radical. No és un canvi de lleis ni de currículums, sinó un canvi de paradigma que requereix, principalment, que desenvolupem la nostra capacitat per pensar, reflexionar, qüestionar, crear i generar noves idees, sempre en contacte amb les emocions, l’existència de les quals ha estat ignorada durant segles en l’àmbit educatiu.
S’ha acabat, per més que alguns intentin demostrar el contrari, l’època en la que memoritzar i acumular informació era el mitjà per progressar en els nostres estudis. El coneixement segueix sent una part important de la formació, però només una part, i no te cap sentit si no va acompanyat d’habilitats per aplicar allò que sabem en diferents contextos, i del desenvolupament de competències que ens permetin interactuar amb les demandes d’un mon en el que l’única certesa és la incertesa i el canvi constant. Aquestes competències, que en anglès es denominen soft skills i en català s’acostumen a denominar “transversals” o “competències per a la vida”, inclouen la creativitat, el pensament crític, la comunicació, el treball en equip, la curiositat, l’optimisme, la resiliència o el lideratge i por damunt de tot, la metacognició, és a dir, la capacitat de reflexionar sobre el que aprenem i sobre els nostres propis processos de pensament per seguir aprenent. La pregunta és: Estan els docents preparats per fer front a aquest repte? Quan i com se’ls ha format per això? La formació pedagògica que reben en els seus estudis de grau i postgrau és suficient per atendre aquestes noves demandes?
Probablement no. Les disciplines formatives tradicionals poden cobrir una part dels aprenentatges necessaris per actuar com a docent, però moltes de les habilitats que hem esmentat aquí difícilment s’assoliran repetint els mateixos models. És en aquest context en el que sorgeixen propostes alternatives i complementàries com les del coaching educatiu, l’aprenentatge experiencial o la pràctica reflexiva. No són enfocaments nous, encara que la seva aplicació més o menys sistemàtica en contextos educatius si que ho és. Estem convençuts, i així ho estan demostrant diferents investigacions, que aquests enfocaments tenen el potencial de produir canvis positius en el professorat, peça clau perquè, posteriorment, es produeixin canvis en l’alumnat i, en darrer terme, en les Instituciones educatives. Per tot això, i perquè creiem que el canvi educatiu vindrà de la ma d’un nou rol del docent, s’ha proposat un curs de formació innovador, en el que no es transmeti als professors què ensenyar o com ensenyar, sinó que els ajudi a transitar per un procés de reflexió i transformació personal i professional que possibiliti aquest canvi de paradigma educatiu que molts estem desitjant. Em refereixo concretament a Estrategias del coaching educativo en el desarrollo de competencias, curs d’estiu INTEF – UIMP que tindrà lloc del 13 al 17 de juliol del 2015 i en el qual participa també, Àngels Domingo, Directora de la Plataforma Internacional de Pràctica Reflexiva. Informació sobre el curs
Cliqueu per informació del curs
Andrea Giráldez Hayes
Dra. en Ciències de l’Educació
Directora de e-learning en Growth Coaching Online
Coach certificada y NLP Practitioner