Per Pedro Navareño

Estic convençut que assolir una pràctica docent que permeti l’èxit, amb qualitat i equitat, de tots els nostres estudiants és un objectiu que tots voldríem aconseguir. Tanmateix, recórrer el camí per arribar-hi no resulta tan senzill. On hi trobem la dificultat? La raó fonamental és que la tasca d’ensenyar, tot i que cada cop menys, acostuma de dependre només d’algú en particular, encara que la tasca docent individual sigui essencial. D’aquesta manera sembla que l’excel·lència docent individual és molt important, però per assolir alts nivells d’èxit en els resultats de tot el nostre alumnat, cal, a més a més, que els equips docents d’una institució treballin de forma coordinada i harmònica, i que hi hagi una coherència col·lectiva en els plantejaments i principis pedagògics i didàctics. Doncs, de la mateixa manera, segurament, que a tots ens meravella escoltar l’harmonia d’una orquestra, podríem aplicar el símil als docents: encara que és important que siguem bons solistes, és molt més decisiu per tenir els millors resultats, que siguem capaços d’interpretar, la nostra tasca docent, com una orquestra ben afinada.

A tot l’anterior, caldria afegir que el camí cap a la formació permanent com a docents, exigeix una sistemàtica reflexió crítica sobre la pràctica, individual i col·lectiva, retro alimentada pel coneixement i els acords que la comunitat científica internacional ofereixi en cada moment. Tot això amb la finalitat d’evitar tornar a descobrir la roda o el Mediterrani. No s’ha d’oblidar que l’objectiu és aconseguir “professors com a intel·lectuals”, capaços de prendre consciència i desenvolupar una pedagogia crítica de l’aprenentatge com tan encertadament aporta Guiroux (1990)[1]

D’altra banda, hi ha bastant coincidència en que per aconseguir sistemes educatius d’èxit, és necessari atreure i mantenir els millors estudiants en la professió docent i formar-los en altes capacitats, per arribar a l’autonomia professional i desenvolupar les capacitats i competències necessàries per treballar en equip i desenvolupar-se com a persones i com a professionals. Tot això amb la finalitat de desenvolupar cultures col·laboratives entre docents, creant comunitats professionals d’aprenentatge. Coincidim amb Fullan i Hargreaves[2], quan afirmen que

“El que hem trobat en els millors exemples a gran escala són educadors, estudiants i comunitats que treballen i lluiten junts per adquirir òptims resultats i rendiments alts. Existeixen moltes forces i barreres que obstaculitzen el camí: escassa Inversió en capacitat personal i col·lectiva, interès personal divisori i autoprotecció, cultures tòxiques d’individualisme i aïllament, dinàmiques de col·legialitat artificiosa i sistemes de compensació amb tàctiques de “divideix i venceràs”, mesures polítiques a curt termini i pura inèrcia.”

En conseqüència, per transformar l’experiència en coneixement professional docent, necessitem professors no només ben formats, sinó també compromesos, individual i col·lectivament, que transformin cada dia la seva experiència en coneixement pràctic.

Pedro Navareño Pinadero
Formador de docents
Responsable d’ implementació del Sistema Escalae
Espanya i Colòmbia
http://reflexioneseducativa.blogspot.com.co/

[1] Giroux, H. (1990). Los profesores como intelectuales. Barcelona: Paidós.
[2] Hargreaves, A., & Fullan, M. (2014). Capital profesional: transformar la enseñanza en cada escuela.  Madrid: Morata. (p. 176)