El mon globalitzat ens porta a un exigent desenvolupament tecnològic i econòmic que obliga a que els sistemes educatius ofereixin nous espais per conviure i aprendre a treballar amb persones en plena societat del coneixement. Això demanda, tant a professors com a estudiants, habilitats per coordinar i col·laborar amb altres, diferents d’ells.
La col·laboració i cooperació són habilitats pròpies del segle XXI i L’OCDE les defineix com a una subdimensió de la dimensió de la comunicació, que en conjunt conformen un ampli marc teòric-conceptual per organitzar les habilitats i competències del segle XXI, associades freqüentment a un component digital.
No obstant, en el dia a dia, el treball col·laboratiu i el treball cooperatiu, encara que semblin accions “iguals”, en el pensar i en el fer, són activitats diferents que mereixen una distinció.
El treball cooperatiu es centra més en la dimensió procedimental d’una competència del professor. Pel que fa al docent, dissenya per al desenvolupament de la classe, activitats, seqüències, temps i productes. Són accions intencionades per a l’assoliment de resultats. Per exemple, el professor proposa un problema i indica què ha de fer cada membre del grup, responsabilitzant-se cada un d’ells de solucionar una part del problema. És ell qui dissenya i manté quasi completament l’estructura d’interaccions i dels resultats que s’han d’obtenir (Panitz,2001). És a dir, la responsabilitat de l’assoliment de l’aprenentatge és del professor. Com a exemple clar d’activitat de treball cooperatiu és el disseny instruccional creat per a un curs en específic (MOOC, tan de moda actualment) amb unitats, objectius i activitats clarament especificades.
El treball col·laboratiu, és propi de la cultura de la col·laboració, atorgant-li la responsabilitat d’aprendre a l’estudiant. Tanmateix, el treball del professor segueix existint. De fet la responsabilitat és encara més gran que en el treball cooperatiu, ja que ha de dissenyar i articular prèviament las activitats, perquè “l’orquestra” funcioni al moment de la posada en escena. Un clar exemple de treball col·laboratiu és el que promou la metodologia d’aprenentatge basat en projectes on, prèvia planificació del professor, s’afavoreix que la interdependència dels membres del grup de treball es faci evident, respectant els interessos i habilitats de cada un dels integrants i on la responsabilitat davant del producte realitzat és de tots els membres de l’equip. Als docents interessats en conèixer experiències d’aula universitària es recomana l’article de Blasco y Magraner (2013) <a href=”http://web.ua.es/en/ice/jornadas-redes/documentos/2013-posters/335175.pdf”><em>¿Cómo desarrollar la competencia colaborativa en el alumnado</em> <em>universitario? una propuesta de implementación y evaluación. </em></a>
Doncs bé, clarament diferents, el treball cooperatiu i el treball col·laboratiu tenen un punt en comú que els uneix i que els ubica dins de paradigmes allunyats del conductisme: la reflexió.
Un aspecte clau en finalitzar el cicle d’aquests dos tipus de treball és el procés reflexiu desenvolupat a partir de l’intercanvi d’idees i la interacció que això comporta. Els protagonistes d’aquests tipus de treball han de ser capaços d’avaluar i jutjar la creació de les seves evidències. Conèixer-les i reflexionar-les permet mobilitzar sabers i desenvolupar competències que són claus per a la Societat del Coneixement, on interactuem docents i estudiants diàriament.
Un altre aspecte que els uneix és que ambdós tipus de treball ensenyen a saber actuar y conviure amb els altres, quasi sense intenció, donant-se relacions interpersonals com a conseqüència del treball en grup, que de ben segur, els prepara per a la vida professional futura.
Després d’aquesta indagació podem preguntar-nos, Quin tipus de docent sóc jo? Cóm són els seus alumnes? No tan sols necessitem conèixer les diferències per encasellar-nos en un tipus de treball. És necessari conèixer el nostre perfil docent per dinamitzar el procés d’ensenyament i aprenentatge, avaluar si ens sentim còmodes, si arribem a desenvolupar habilitats en els estudiants i si estem disposats a dissenyar l’aprenentatge de manera diferent per assolir resultats diferents.
Karla Campaña Vilo
Doctora en Educació
Docent i Investigadora
ONG Innovacien
Coquimbo, Chile.
Referèncias bibliogràfiques
OCDE/ CERI (2010). Habilidades y competencias del siglo XXI para los aprendices del nuevo milenio en los países de la OCDE. <a href=”http://www.oei.es/noticias/spip.php?article7824″>http://www.oei.es/noticias/spip.php?article7824</a>
Panitz T. (2001) Collaborative versus cooperative learning- a comparison of the two concepts which will help us understand the underlying nature of interactive learning en <a href=”http://home.capecod.net/~tpanitz/tedsarticles/coopdefinition.htm”>http://home.capecod.net/~tpanitz/tedsarticles/coopdefinition.htm</a> [Consultada 01/05/2015).
