Per Ramiro Espino
L’avaluació com a terme polisèmic complica precisament el procés avaluatiu, remet d’una manera mecànica i automàtica a un número, que no és altra cosa que una qualificació que es tradueix en qualificatiu; en els centres educatius lamentablement per inèrcia o per sentit comú es practica una avaluació no participativa, lineal, autocràtica, totalitarista i de poc significat. En sí, l’avaluació actualment és una activitat excessivament tècnica, situació que es redueix a l’aplicació d’instruments de mesura amb finalitats de control.
L’avaluació és un procés merament subjectiu, per aquest motiu no podem emetre un veredicte que sigui objectiu –qualificació-. Aquesta subjectivitat ha de conduir cap a la contextualització i consideració de tots els factors que puguin condicionar el procés avaluatiu i els individus que intervenen en ella, ha de tenir un sentit formatiu i participatiu, una avaluació que sempre trobi resposta a qualsevol pregunta que se li faci. Una d’elles considerada com a elemental és………¿per a què avaluar?, si la resposta es col·lectivitza, es determinaran metodologies, estratègies i accions, en conseqüència, no es procedirà amb la mateixa metodologia ni instruments ni molt menys amb els mateixos procediments.
Actualment l’avaluació només respon a finalitats merament administratives, deixant de banda les finalitats formatives, malgrat que han de ser considerades de suma importància; això fa que els docents difícilment desenvolupin una metodologia avaluativa pròpia, ni puguin contextualitzar plenament les seves estratègies, de manera que les accions que emprenen no proporcionen els millors resultats; reitero, l’avaluació és un procés complex que cal portar a la pràctica de manera integral, continuada i amb sentit formatiu i participatiu.
Sobre aquest aspecte, Arbesú (2007)[1], en la seva obra “La evaluación de la docencia como práctica reflexiva” adverteix que l’avaluació formativa de la docència suposa la revisió planificada i sistemàtica de la pròpia tasca, atorgant les condicions necessàries per involucrar els docents en processos d’anàlisi i reflexió crítica sobre les pròpies creences i pràctiques d’ensenyament.
L’avaluació de la docència des d’una perspectiva reflexiva, requereix necessàriament una metodologització, que es treballaria de la següent manera:
- Reunions amb docents
La finalitat d’aquestes reunions seria conèixer el propòsit dels docents cap a la seva avaluació, recollir les seves percepcions en relació als procediments que utilitzen per avaluar el procés educatiu i avaluar-se en el seu procés docent. Els següents interrogants en gran part orientarien les reunions:
- Quin sentit te assignat l’avaluació docent?
- En què es considera que s’ajuda l’acadèmia mitjançant un sistema d’avaluació docent?
- Quins aspectes poden ser avaluats amb un sistema d’avaluació docent?
- Quins instruments es poden dissenyar per a l’avaluació docent?
- Quin és l’efecte que es creu que es pot aconseguir amb l’aplicació dels instruments d’avaluació docent per millorar la qualitat de la docència?
- Quines són les fortaleses i debilitats que es poden percebre en el sistema d’avaluació docent?
- Reunions amb estudiants
És necessari tenir reunions amb els alumnes representants de cada grup, amb la finalitat de recollir els seus propis punts de vista sobre el sistema d’avaluació que utilitzen els docents. En aquestes reunions s’hi ha de veure la percepció respecte les avaluacions que els docents fan als alumnes, per valorar si realment el docent millora el seu procés didàctic i avaluatiu; les reunions s’han de gravar en àudio per a ser transcrites posteriorment i fer les interpretacions pertinents, els següents interrogants poden guiar aquestes reunions:
- Per què creus que hauria de servir o ajudar un sistema d’avaluació docent?
- Quins aspectes de la docència a nivell d’aula et sembla que es podrien avaluar?
- Quin és l’efecte que creus que pot tenir l’ús de qüestionaris d’avaluació docent?
- Voldries agregar alguna cosa que no s’hagi considerat en les preguntes anteriors?
- Tallers d’avaluació i formació docent
Un cop realitzat l’anàlisi de les reunions tant de docents com dels representants dels estudiants, caldria organitzar aquest tipus de tallers que tenen per objectiu primordial promoure un espai de reflexió i autoavaluació de la pràctica docent on els professors assistents decidissin quins tipus de canvis o millores necessiten instrumentalitzar en el seu treball quotidià. Amb aquests tallers es pretén que els docents, en un primer moment, analitzin les característiques del seu propi estil d’exercir la docència, seguit de les opinions que els estudiants expressen sobre ells, precisament en relació a l’esmentat estil i, que metodològicament i estratègicament dissenyin un projecte de planificació i avaluació dels seus propis continguts curriculars.
En conclusió, avaluar l’educació, la docència, els aprenentatges, els processos, el currículum, la planificació, etc., requereix actuar sota principis que sorgeixin del context i no dels postulats teòrics, de construir metodologies i instruments que no siguin conseqüència de prenocions, sinó del ple coneixement dels subjectes que seran avaluats, dels continguts i del context a avaluar; això serà possible només si es promou en el col·lectiu la reflexió que condueix a l’anàlisi, la crítica i la proposta.
Ramiro Espino de Lara
Professor de la Universidad Pedagógica Nacional, Zacatecas (México)
Supervisor de centres educatius
Membre de la Plataforma Internacional Pràctica Reflexiva.