Per Ramon Grimalt

Durant un viatge recent vaig tenir la sort d’observar en una prestatgeria central d’una llibreria d’aeroport centenars d’exemplars apilats d’un bestseller dels que es venen a Amèrica a dojo. El llibre es diu “The Outliers” de M. Gladwell (1). El nombre de còpies que es venien em va sorprendre i em vaig fer amb exemplar. Els convido vivament, si tenen l’oportunitat, a gaudir de la seva lectura. Precisament en aquest llibre vaig trobar algunes respostes pel que fa a la qüestió de si estarem deixant al carrer als millors quan apliquem al candidats les proves d’accés als Estudis de Medicina.

Aquest any 2015 les proves d’accés a les facultats de Medicina a Espanya han assolit un nou record. Per poder aconseguir una plaça a la Universitat de Barcelona (UB) calia obtenir un 12,69 sobre 13 com a nota de la selectivitat. Podem interpretar que si l’estudiant ha perdut brillantor en el seu expedient del batxiller , lluint un o potser dos “llastimosos” notables, en qualsevol dels dos cursos del batxillerat, podria no poder assolir el punt de tall necessari per aconseguir la tan desitjada plaça i estudiar medicina a la UB. Cal tenir excel·lent a totes les assignatures, inclús a l’educació física, i cal passar la prova de selectivitat amb un resultat més que òptim…, que tingui un dia brillant i a més sort amb l’elecció dels temes… que no tingui problemes de salut i ….

Ens podem plantejar ¿ho estem fent be? té algun sentit aquell nivell d’exigència? Realment, triant d’aquesta manera als nostres futurs estudiants de medicina què estem aconseguint?, quin serà el perfil d’estudiant de medicina que aconseguirem? De ben segur només els batxillers més estudiosos, amb una total dedicació a l’estudi, els més aplicats, aquells i aquelles , que abans anomenàvem “empollons”, seran els únics que podran accedir al coneixement de la medicina; és això el que realment desitja la nostra societat? Posseeix algú tal veritat per poder afirmar que els més dedicats a l’estudi durant la seva etapa de batxiller seran els millors metges i metgesses?. Hi ha algun tipus d’evidència que ho demostri?

El llibre esmentat de Gladwell sobre els valors atípics convida a la reflexió: què podria ajudar-nos per fer una tria i poder escollir aquells que podrien ser els millors professionals de la medicina? Penseu què cal valorar en els llicenciats de Medicina alhora de fer una entrevista de treball. Si haguéssiu d’escollir un nou adjunt pel vostre centre sanitari, què valoraríeu: només coneixements, habilitats? La resposta sembla prou complexa.

Es probable que el que permeti accedir a un lloc de treball o en un terreny més proper, a tenir amics, parella o a treballar en grup sigui la seva empatia o la seva capacitat de connectar o comunicar-se. Algú pot creure que els més estudiosos seran els més empàtics? Seria possiblement una pretensió força absurda.

Ans al contrari, les persones tancades a casa, aquelles que passen més hores estudiant, seran de ben segur menys socials, amb millors notes però amb pitjors habilitats empàtiques. Tenen menys temps per dedicar als amics, anar al cinema o relacionar-se amb altre gent, ja que hauran de passar molt temps davant de llibres o ordinadors

Si el nostre estudiant pertany a un grup d’excursionistes, a un conjunt musical, forma part d’un equip de futbol , va a classes de pintura, li agrada força el cinema o col·labora amb una ONG, probablement tindrà menys temps per estudiar però disposarà de més oportunitats per relacionar-se amb els demés i “viure”. En un estudi els hi preguntaven als pacients desprès de ser visitats: que és el que més ha valorat del seu metge?. La resposta més repetida va ser: la seva capacitat d’escoltar-me, la seva empatia.

Estem realment aplicant el filtre que busquem? O d’una manera absurda ens estem quedant amb els estudiants menys adequats per desenvolupar el nostre preciós i vocacional ofici?, aquell que omple les nostres vides i ens motiva a seguir ensenyant a la Universitat.

Si comparem el coeficient d’intel·ligència (CI) d’una persona molt intel·ligent, com Einstein, que el tenia de 150, amb el que te el darrer guanyador d’un concurs molt popular d’una TV americana, del tipus “ quiere ser millonario ?” que era de 195, algú podria afirmar que aquesta persona és mes llest o més savi que el mateix Eisntein? Recorden el que els hi passava a l’escola al propi Einstein, a Steven Jobs i al mateix fundador de Microsoft, Bill Gates? Pensen que varen ser alumnes molt aplicats?, creuen que eren els més estudiosos? En realitat els tres tenien una cosa en comú: eren sense dubte els més intuïtius.

Aconseguim amb el nostre sistema de filtre i l’examen d’accés a la Universitat donar opcions als més intuïtius, amb exàmens més severs i amb notes de tall més dures? Creuen que els premis Nobel surten principalment d’Oxford o de Harvard o de les universitats amb la nota d’accés més alta? Doncs per a la gran decepció dels directors dels programes d’questes prestigioses universitats no, no és així.

Els test d’intel·ligència oberts són altres sistemes per a valorar les capacitats de les persones. Un exemple clàssic: es demana a una persona que en un full de paper escrigui en 35 segons el que podria fer amb un llençol o amb un totxo. Aquells que tinguin un gran CI però poca intuïció podran escriure 4-5 opcions, però els qui tinguin una gran intuïció o imaginació podran omplir les dues cares. No hi ha dubte que calen uns mínims i si volem tenir bons metges necessiten que les persones tinguin al menys un CI entre 120-130, però a partir d’aquí un estudiant amb 150 forçosament no serà millor que un amb 140.

Un situació semblant es podria aplicar als jugadors de basquet, un jugador de 210 cm no ha de ser necessàriament millor que un de 200 cm. De forma obvia existeixen altres factors com la mobilitat, la visió de joc, la capacitat de llegir la jugada i posicionar-se a la pista. De totes maneres cal remarcar que a una persona de només 160 cm li serà molt difícil poder competir en una lliga com la NBA.

Les entrevistes personals d’accés a la Universitat sense dubte poden ajudar a solucionar-ho. Però no serà fàcil poder formar a entrevistadors ben qualificats i que no siguin influenciats per factors de “soroll externs”, ni tampoc disposar de 15 ó 20 minuts per a cada estudiant, a fi de poder valorar si serà un bon candidat a començar la seva formació com a metge.

Si busquem l’excel·lència en la docència ens hem de replantejar el nostre mètode de filtre a l’accés a la nostra facultat, a fi que d’aquí a uns anys tinguem els millors metges i no perdem als millors estudiants que pugin arribar a ser els millors metges. Seria ben trist observar que en uns anys les universitats privades que utilitzen altres mètodes de selecció i que ara estan acollin en algunes ocasions als alumnes que “no tenien suficient nota” estiguessin formant als millors candidats a millors metges.

Dr. Ramon Grimalt
Professor Titular de Dermatologia
Universitat Internacional de Catalunya, Espanya
www.grimalt.net –

Referència bibliogràfica
Gladwell M. Outliers: The Story of Success. Little Brown & Co. Ed. New York, Boston, Londres 2008. (Versión en español: “Fuera de Serie: Por qué unas personas tienen éxito y otras no”. Santillana Ed. Madrid, 2010)